Escriu-nos! participa@canvi.cat

Ara que estem vivint contínuament en la mentida quan parlem de política o del món judicial, volem compartir aquesta reflexió amb vosaltres.

La mentida. La mentida, a la política ha de tenir conseqüències? Així d’entrada, coincidirem en que sí, que alguna conseqüència hauria de tenir. La nostra diagnosi seria que mentir en política té conseqüències. Mentir, sobretot quan la mentida ve d’un càrrec públic, siguis de la ideologia que siguis, seguirem coincidint en que alguna cosa hauria de provocar. En funció de la mentida serem més o menys exigents, però que menys que, com a mínim, quan algú menteix es disculpi. Llavors ja valorarem si en tenim prou o no, però alguna cosa hauria de passar.

I per comprovar que coincidim en la diagnosi us posarem 3 exemples, anònims, i a veure que us semblen.

1er cas. Una política penja en el seu currículum que té un màster, per molt que ella sap que el màster li van regalar amb la compra d’unes taxes universitàries i que és més fals que dir que l’independentisme és violent. És una mentida absurda ja que, amb tota seguretat hagués guanyat les eleccions encara que en el seu currículum no figurés el maleit màster, però li pot l’ego i el posa. És una mentida que no afecta directament a la seva activitat política però, el simple fet de mentir en una cosa tan ridícula, posa en qüestió la seva credibilitat de manera rotunda. Per tant …

2on cas. Un parell de polítics li diuen a uns veïns que, degut a un informe tècnic, s’ha de canviar el sentit de la circulació del seu carrer. Això provoca que uns 3.000 vehicles, tot d’una, passin per la porta de casa d’aquests veïns. Els demanen aquest informe i, després de donar llargues durant un temps, acaben reconeixent que l’informe no existeix. Aquesta ja és una mentida que va més enllà, que afecta directament a la gestió política d’aquest parell de polítics, és a dir, que ens deixen clar que estan disposats al que sigui per dur a terme els seus projectes. Per tant …

3er cas. Un polític, davant d’una pregunta sense transcendència de l’oposició, menteix barroerament pensant que no se’l pot enganxar, i ves per on, aquesta oposició demostra clarament que ha mentit. Però el tema té tan poca substància que amb una simple disculpa, amb un simple, “em vaig confondre, perdoneu” ja ho arreglaria. Però opta per tot el contrari. Opta per defensar el que és indefensable. Així doncs, podem arribar a la conclusió que si algú menteix per una tonteria, que no farà per un tema més important. Molt similar al primer cas però un xic diferent. En tot cas …

Així, sense saber qui són els responsables de les mentides, creiem que tots arribarem a la conclusió que la seva credibilitat es veuria afectada greument i per tant, s’haurien de prendre decisions al respecte, per nosaltres, la dimissió.

Ara, hi posarem lloc i, com tothom deu imaginar, el primer cas és a Madrid, i els altres dos són del nostre Ajuntament.

Seguim pensant igual? Nosaltres sí. I aquí és on punxa la nostra diagnosi. Al nostre Ajuntament, mentir, no té conseqüències.

Share
%d bloggers like this:
Aneu a la barra d'eines